Maig 13, 2022
Per Direta
172 vistes

Aquest mes de maig, aniversari de la mort de l’amic, és lo mes de regar la terra amb l’aigua que cal perquè s’assaoni com toca. Sobretot en aquest temps de sequeres. Per això, persones diverses de vides i llocs i gustos i disgustos, mos hem acomboiat per congregar un parell de pluges, fines i no tant… que algun llampec s’ha fet present també perquè no oblidéssim que som terra de trons i llamps i pedregades. Xàfecs, rams i ruixats, plugims i tronades.

Sense connexió aparent, persones i pluges vingudes d’arreu i amb nuvolades noves i antigues, efímeres i persistents, s’han acumulat, s’han aixoplugat i mullat. I unes i altres s’han reconegut.

L’una, potser fruit d’alguna llevantada que en un moment o altre mig s’endevinava allà darrere la Mola. L’altra, més antiga i amb aquella manera d’arrossegar-se de la bromassa densa, que la sents apropar però sembla que mai no acabi d’arribar, i que esperes i tems alhora.

Descarrega en forma de mots lliures i espontanis, primer com gotellades encara tímides i esparses d’inici de ruixat, encabat amb altres de reflexionats i ben apariats de quan la pluja se fa cadència

L’una descarrega durant un cap de setmana seguit, sense treva i amb ritme persistent i contingut alhora. Mos amara. I com en un ritual d’altres temps i d’avui encara, la rebem a la intempèrie, mig a les fosques, al voltant de taules que ens congreguen, acullen i nodreixen. Descarrega en forma de mots lliures i espontanis, primer com gotellades encara tímides i esparses d’inici de ruixat, encabat amb altres de reflexionats i ben apariats de quan la pluja se fa cadència. I uns i altres carregats de sentit i de sentits, que l’aulor de la terra mullada ja te’ls fa notar. Simfonia –i també orgue de gats, tot s’ha de dir– de veus que s’alternen, s’encavalquen, s’escolten, s’interpel·len, se rumien, i s’estiraboten si cal. I se fan poema, cançó, i sentència i proclama i tot. I carta manuscrita, com qui llaura la terra. Cal·ligrafies que dibuixen cartografies compartides. Moltes cartes que són una sola carta.

L’altra, la que fa renou llunyà i s’acosta a poc a poc i sembla que mai no acaba d’arribar, però que hi és sempre, ve de darrere de les muntanyes i de les altres muntanyes, nord i temps enllà. També congria veus, aquestes escrites, finalment fixades, sembrades per a posar-les a disposició de qui en vulgui saber la mena, l’origen i les varietats, i alguna pista de com conreuar-les. Per si, qui sap, algú decideix replantar-les per recuperar-ne lo gust i la llei.

I amb la seua càrrega fonda, congria temps, i desgrana històries i memòries d’un altre espai que –ja fa temps que te n’adones– va ser llavor d’aquest que ara vol ser camp adobat que congriï pluges en temps degut.

I si aterressis d’aquesta mena de núvol críptic que sembla ser aquest escrit?

Parlo d’un cap de setmana compartit amb Marina Garcés, Pol Guasch, i una dotzena de frare més que llarga i canviant de persones, al voltant d’un tema que mai no s’esgota: l’amistat. Des de la filosofia, des de la poètica, des de la vida.

I parlo d’un llibre acabat de sortir del forn, “Cuixà, exili i refugi” de Jordi Tomàs, publicat a l’editorial l’Avenç. Més d’un centenar de veus que mos parlen d’un lloc que fou sopluig, i d’un temps de tempestes i sequeres vàries.

Aquesta pluja que per fer saó necessita un espai i un temps; aquest verb congriar que demana una manera activa de ser i estar al món; aquest substantiu comboi, que pot anar-li al darrere o al davant, però sobretot vol anar-li al costat

I això com se lliga? Se lliga amb una corda trenada, i fent nusos perquè no mos enceti la pell quan l’estirem per avançar i enfilar-nos pel grau o deixar-nos anar al buit. Un nus darrere un altre: aquesta pluja que per fer saó necessita un espai i un temps; aquest verb congriar que demana una manera activa de ser i estar al món; aquest substantiu comboi, que pot anar-li al darrere o al davant, però sobretot vol anar-li al costat, de bracet o de reüll, per fer via.

I això per què? Perquè necessitem recuperar i recrear aquests espais i aquests ritmes per conspirar i trobar les maneres de sabotejar la piconadora que tot ho vol aplanar i comprimir (i si la terra està comprimida la pluja no fa saó). I per tal que les persones i les emergències que, encara que canviants, sempre mos han atuït, no acabin amb la vida viscuda i per viure.




Autor font: Directa.cat