Gener 10, 2022
Per Direta
235 vistes


Àlex Romaguera i Vendrell (Barcelona, 1970) és periodista especialitzat en moviments socials i en temes vinculats a la lluita pels drets humans i la memòria històrica. A més de la crònica i el reportatge, ha desenvolupat el gènere de l’entrevista, amb centenars realitzades a persones reconegudes per la seva trajectòria vital o que participen en experiències transformadores. Durant la seva activitat professional ha estat redactor del setmanari El Triangle i col·laborador de les revistes Illacrua, El Temps i el diari basc Gara. Des de fa deu anys cocoordina la secció d’entrevistes Indirecta de la nostra edició quinzenal en paper. Recentment ha publicat Víctimes en so de pau amb l’editorial Pagès Editors (2021), un llibre amb quinze entrevistes a persones que han patit la violència política a l’Estat espanyol. El periodista ha parlat amb familiars de víctimes d’ETA, però també dels GAL i de grupuscles de l’extrema dreta.


El punt de partida del llibre és una trobada amb Roberto Manrique, víctima l’any 1987 del cotxe bomba al centre comercial Hipercor de Barcelona?

“Vull mostrar l’existència de víctimes que aposten per superar la lògica de bàndols i generar un escenari de distensió”

Manrique va ser el punt d’arrencada, però la reflexió la vaig fer després de parlar amb Mari Carmen Hernández, vídua del regidor del PP de Durango Jesús María Pedrosa i amb Maixabel Lasa, vídua de Juan Mari Jáuregui, governador civil de Guipúscoa [membre del Partit Socialista d’Euskadi], a propòsit de les trobades restauratives que els anys 2011 i 2012 es van celebrar entre víctimes d’ETA i els seus victimaris que aleshores eren els de la Via Nanclares, que havien manifestat en una carta el penediment pel dany causat i volien reunir-se amb els familiars per manifestar-ho. Vaig entendre que tenien un valor important. Era la primera manera de deconstruir el relat de la polarització i l’enfrontament que s’havia perpetuat durant cinc dècades. Era posar les bases per posar una solució democràtica al conflicte. Aquelles persones obrien l’escletxa per posar les bases de la pau i la reconciliació. A banda d’això, em preocupava que quan es parlava de les víctimes es feia amb una mirada monolítica molt copada per la dreta, i prova d’això és que la gent que lideraven les associacions de víctimes han acabat a les llistes de PP, Ciutadans, Vox o UpyD. Vull mostrar l’existència de víctimes que aposten per superar la lògica de bàndols i generar un escenari de distensió. En el llibre identifico aquelles que fan una aportació a la societat a partir d’un procés de resiliència, posar al davant la vida humana i l’acostament a l’altre.


Com vas escollir les persones a qui volies donar veu?

Faig una llista de 60 possibles entrevistables, i una selecció de quinze a partir de l’actor armat, el període polític, el nivell de parentesc amb la persona morta i les diferents generacions. A través seu podem conèixer la violència política a l’Estat espanyol els darrers 50 anys. Hi ha una doble lectura, és un llibre d’història que parla de les víctimes, o un llibre de víctimes que parla de la història.


Alguna de les persones va rebutjar aparèixer al llibre?

Una de les víctimes sí que va tenir distància amb aparèixer al llibre en veure-hi altres víctimes que pertanyien a l’establishment o als partits del règim. Però finalment va veure que era necessari aparèixer en coherència amb el seu propi ideari. Totes elles són persones que s’han posicionat sempre a favor dels drets humans, en contra que hi hagi víctimes de primera o de segona i que ningú ha de quedar exclòs del reconeixement. Ha estat un llibre bastant quirúrgic per no deixar marge a les interpretacions i buscant que tothom se sentís còmode amb la llista de qui apareix.


El llibre és una aportació al procés de pau al País Basc. Acompanya el discurs de l’esquerra abertzale o del PSE?

“La majoria de reconeixements públics del mal causat són fruit d’associacions de veïns, entitats per la pau, actes on participen víctimes i victimaris”

La Rosa Lluch en la presentació d’Arbúcies em va dir que és un llibre de futur i no de present, actualment és incòmode i fa cinc anys no s’hauria pogut publicar. Més que acompanyar l’aposta de l’esquerra abertzale i del PSE probablement acompanyi més el discurs d’Elkarri i Lokarri, una aposta de la societat civil. Després Otegi i Eguiguren ho cicatritzen, però la fi d’ETA és una demanda de la societat civil. La majoria de reconeixements públics del mal causat són fruit d’associacions de veïns, entitats per la pau, actes on participen víctimes i victimaris. Les trobades restauratives que es fan avui en dia a Guipúscoa i el nord de Navarra van per davant de l’agenda política. La societat està madurant més ràpidament que el sistema de partits.


Existeix en biaix ideològic en el reconeixement de les víctimes?

En mesura que la llei de víctimes del terrorisme de 1999 i la seva reforma exclouen com a víctimes tots els actes i crims comesos per forces i cossos de seguretat de l’Estat, sí. Només reconeixen com a terroristes els altres. S’ha fet un pas en reconèixer víctimes dels GAL, del Batallon Vasco-Español, de la Triple A, però sempre amb una mirada on primen els interessos de l’Estat. Al parlament basc i navarrès s’ha obert el ventall per considerar també les víctimes dels cossos policials, però el Tribunal Constitucional ja ha intercedit per anul·lar aquestes lleis. Això és una novetat perquè la violència dels cossos policials sempre s’ha considerat legítima. Els grups insurgents són terroristes i les forces policials, si han comès excessos, ja han buscat vies per amagar-ho. Les víctimes dels qui eren altes autoritats de l’Estat han pogut transitar per la veritat, la justícia i la reparació, mentre que moltes de les altres no tenen ni el dret a la veritat. Hi ha forats brutals de víctimes no clarificades ni reconegudes. Ni tan sols Pili Zabala, germana de Joxi Zabala, és considerada víctima.

"A l'Estat espanyol hi ha víctimes de la violència política no reconegudes i víctimes reconegudes que no ho són"


Com poden tenir aquesta capacitat d’empatia i resiliència si els hi han matat a una persona estimada?

Neix un altruisme que es va alimentant fins a l’empatia, perquè no vols que ningú torni a patir el que tu has patit. D’altres ho han canalitzat cap a l’odi i s’apropen a partits que els puguin servir de plataforma.


Entrevistes onze dones i quatre homes. Has constatat si el gènere té a veure amb aquest procés resilient?

És curiós, és un aspecte que vaig estar pensant si incloure’l a l’epíleg o fins i tot a un capítol a part. És evident i no és buscat. Les dones han assumit el rol de cures que s’expressa en assertivitat, l’altruisme i l’empatia cap a tothom que hagi sortit afectat. Després d’un assassinat les mares han fet de primer front. Alguns pares es van posar en segon pla. En el cas de Salvador Puig Antich va ser molt diferent la reacció de la mare i la del pare, m’explicava la Merçona, una de les germanes. Moltes mares han patit afectacions a la salut en somatitzar aquesta posició tan difícil i per ser dipositàries d’un terrible dany. Malalties derivades de l’estrès posttraumàtic. En contrast, la majoria d’homes familiars de víctimes que s’impliquen es tracta de persones que ja tenien una activitat militant prèvia.


Com a periodista vinculat als moviments socials et va ser difícil incloure al mateix llibre els casos de víctimes que formaven part de l’establishment com Ernest Lluch i d’altres que eren militants revolucionaris com Salvador Puig Antich?

En el llistat volia un equilibri. Alguns dels perfils em van generar dubtes durant l’edició del llibre, de si mantenir-los o retirar-los, per reforçar la tesi de l’Estat com un dels perpetradors de crims. Però també volia oferir una seqüència cronològica de la violència política a l’Estat des de 1974 i fins a l’actualitat. El nexe entre elles és que s’igualen en el patiment i totes són referents per un nou model de societat, se situen en l’àmbit de l’esquerra, són persones que es posicionen clarament contra la violència de l’Estat i que demanen que s’investiguin les tortures. En el seu procés de sanació han vist que les injustícies han tingut actors molt diversos. Totes fan el procés d’empatitzar amb l’altre, es donen cap als altres com un sistema d’autodefensa per combatre el dolor. Incorporen un valor ètic per sobre de les ideologies. És incòmode perquè vivim en un moment on sempre s’assenyala bons i dolents.


Aleshores no hi ha bons i dolents?

“Hem de buscar mecanismes a la llarga, i aquests mecanismes han de ser la garantia de drets fonamentals”

Sí, però el llibre planteja un debat ètic. Maixabel Lasa em va dir això fa deu anys: “les famílies que van brindar per l’atemptat que va causar la mort de Carrero Blanco i els seus escortes, fins a quin punt amb perspectiva no haurien de fer una reflexió”. Em va fer pensar molt. L’assassinat no és justificable, és una dinàmica molt perversa, on poses el límit? En un debat que vaig tenir fa poc em preguntaven “Si tinguessis a Hitler davant i una pistola no li fotries un tret?”. Crec que és un debat trampa, en tot cas pot haver-hi un exercici d’autodefensa, com estan practicant molts grups, però el recurs a la violència a la llarga no genera unes millors condicions socials. Hem de buscar mecanismes a la llarga, i aquests mecanismes han de ser la garantia de drets fonamentals. Tots els familiars que apareixen al llibre no busquen el perdó, busquen que allò que va provocar la mort del seu familiar no s’ha de poder tornar a repetir, que no hi hagi les condicions materials i polítiques que provoquin aquests drames.


Des d’aquesta perspectiva ètica no hi ha bons ni dolents, però hi ha actors polítics que sí que defensen i practiquen la mort. No són més dolents?

Si tu coneixes algú, no el mataràs. Si Jose Maria Aznar s’hagués passat un mes a Bagdad convivint amb la gent, dubto que haguera ordenat els bombardejos. Es despulla les persones de la condició humana i se les veu com a objectius polítics pels quals has de pagar un preu, per això se les mata. La violència sorgeix del desconeixement, del prejudici i la ignorància. En el cas d’ETA també se’ls va deshumanitzar, se’ls va convertir en bojos perillosos, terroristes i assassins, si els hi infligies un dany, estava justificat. No estic dient que en contextos d’autodefensa i en situacions d’espiral de violència es produeixin fets violents que siguin més legítims, però hi ha d’haver un procés de deshumanització per matar un altre.


Els partits polítics i els mitjans de comunicació s’han resistit a reconèixer la violència d’ETA com a violència política, en el llibre vas encara més enllà i inclous la violència gihadista com a política.

Són actors armats que responen a una certa doctrina o argumentari ideològic. El gihadisme neix com a reacció a un sistema de creences i intenta combatre-les. Porten el segell o l’embolcall d’un sistema de fe. Són expressions de violència davant d’un enemic. Jo no equiparo victimaris o perpetradors, sinó que equiparo víctimes i dolor. N’excloc les víctimes que s’han quedat en la rancúnia, en bons i dolents, i dono veu a les que aposten per una societat més justa per avançar cap a la pau. En tots els casos del llibre hi trobem violència directa amb motivacions polítiques. En el cas de l’Agustin Rueda els funcionaris de Carabanchel eren majoritàriament de Fuerza Nueva i actuaven en contra de la Copel [Coordinadora de Presos en Lluita]. Van matar l’Agustin per una motivació política.

"A l'Estat espanyol hi ha víctimes de la violència política no reconegudes i víctimes reconegudes que no ho són"


Si obrim el ventall i reconeixem com a víctimes a tothom que “se’n sent” no ens endinsem dins d’un terreny subjectiu i difícil d’acotar? On posem els límits? És el mateix algú que perd el seu fill que algú que va ser testimoni d’una explosió o un tiroteig?

“Hi ha casuístiques de la llei de víctimes que deixen fora a molta gent, però el gran forat és l’exclusió de les víctimes a les mans de les forces de seguretat de l’Estat”

És víctima qualsevol persona que pateix un dany o perjudici a la seva persona, de manera directa o indirecta. Nacions Unides i la Cort Interamericana de Drets Humans han generat molta documentació i jurisprudència al respecte. Hi ha víctimes no reconegudes i hi ha víctimes reconegudes que no ho són. Hi ha una perversió brutal en això. En alguns casos es consideren supervivents, però reclamen ser reconegudes com a víctimes de forma jurídica: reconeixement per part de l’Estat i rebre ajudes també econòmiques per superar la situació que han patit. Hi ha casuístiques de la llei de víctimes que deixen fora a molta gent, però el gran forat és l’exclusió de les víctimes a les mans de les forces de seguretat de l’Estat.


En l’actualitat a Catalunya són recurrents els casos de persones mutilades, apallissades o vexades per part dels Mossos d’Esquadra. Això també es pot qualificar de violència política? Com s’encaixa qui ho pateix en la categoria de víctima?

Hi ha una doble vara de mesurar, tot el que bé de l’Estat és violència legítima i el que atempta contra l’Estat és considerat il·legítim o terrorista i mereix un càstig. Tot l’aparell legal està pensat d’aquesta manera, l’Estat com a dipositari de la violència i garant, i la resta són persones que actuen de manera espúria i que mereixen un càstig. Els relators de Nacions Unides en relació amb el terrorisme estan contradient aquest prisma, a mesura que no desaparegui la llei d’Amnistia, que no s’aboleixi la llei Mordassa, la llei de Secrets Oficials, estarem en un marc d’impunitat i amb un pacte d’oblit on hi haurà víctimes que mai podran ser reconegudes i mai podran veure garantits els seus drets.




Autor font: Directa.cat