Novembre 27, 2020
Per CNT Vallès Oriental
339 vistes


En l’aniversari de l’assassinat de les germanes Minerva, Pàtria i Maria Teresa Mirabal, el 25 de novembre, a CNT volem posar sobre la taula les múltiples violències masclistes que patim les dones en l’àmbit laboral. Portem temps denunciant que se’ns imposen convenis diferenciats, contractes laborals intermitents, jornades reduïdes, acomiadaments per embaràs, treball invisible no remunerat o falta de facilitats per a la conciliació, entre d’altres. Això és especialment greu en ocupacions totalment feminitzades i precaritzades, com és el treball domèstic, on continua sense ratificar-se el Conveni 189 de l’OIT. A més i per si no n’hi hagués prou, arribem al final de les nostres vides amb pensions ridícules, després de passar tota la nostra existència treballant de sol a sol per a la resta, de manera remunerada, o no.

Recordem, que sota la punta de l’iceberg de les violències masclistes hi ha situacions menys evidents que ens semblen igual o més greus per resultar invisibles a la societat. Que no es parli del treball reproductiu i de les baixes vergonyoses que ens llancen com si fossin engrunes, és demencial. Per no parlar de les triples jornades (a l’empresa, a casa i en les cures de la família), mentre se’ns anima a sortir dels nostres treball en sectors feminitzats amb una total i absoluta falta de referents i representants. En definitiva, al llarg de les nostres vides, (laborals o no), es va materialitzant la tan poc reconeguda feminització de la pobresa, i fins i tot en aquest àmbit, vivim situacions diverses per ser dones travessades per diferents realitats, que formen tot un conjunt de violències de les que no resulta senzill deslliurar-se.

Aquestes violències no són casuals, són una estructura de poder aparentment inamovible, lligada i ben lligada, mitjançant la qual se’ns situa en una precarietat perpètua amb la qual el patriarcat i el capitalisme pretenen convertir-nos en éssers subjugats, dependents, condemnats a l’ostracisme d’estar en un etern segon lloc. En moltes ocasions, ens veiem exposades al més repugnant maltractament psicològic, al maltractament físic i fins i tot a ser susceptibles de morir assassinades. I per què? És senzill: només pel sol fet d’atrevir-nos a viure reptant les relacions de poder imposades, on se’ns segueix volent relegar a ser el segon sexe, l’alteritat, l’afegitó, les no homes: el que el patriarcat creu que han de ser les dones.

Aquesta pasterada de violències masclistes planificades i perpetuades fins avui, en ple segle XXI, tenen lloc, desgraciadament, a totes les parts del món. Les intensitats varien, des de les més evidents a les més invisibles, passant per les explícites i les que ens resulten tan subtils que se’ns fan imperceptibles. Totes elles, estan violentament normalitzades, originades i emparades, a més de per el patriarcat, per aquest sistema capitalista i el seu braç executor: l’Estat. L’Estat, al qual tan poc es responsabilitza, amb el seu pseudofeminisme institucional i el seu purple washing, continua apropiant-se dels beneficis i el valor del treball que les dones portem realitzant sense cap mena de remuneració ni reconeixement. Som imprescindibles per al sosteniment d’aquesta societat actual, tal com la coneixem, i per tant, no volen que ens moguem gens d’on ens han ensenyat a estar.

Enguany, 2020, la pandèmia no ha fet més que visibilitzar de la manera més radical possible, la desigualtat i l’agreujament de les situacions de perill a les dones més vulnerabilitzades: les estrangeres, les que no tenen papers, les trans, les que no tenen xarxes de suport, les desnonades, les prostituïdes, les pensionistes amb pensions ínfimes, o les que viuen amb els seus agressors sota el mateix sostre, són només alguns exemples. Però és important recordar que no estem indefenses, i sobretot, tinguem molt en compte que no estem soles. Organitzades des de baix i pel tot, teixint aliances entre nosaltres, aconseguirem primer desemmascarar les violències masclistes que patim i després, una per una, anar combatent-les fins que cessin d’una vegada per sempre, per a crear aquest món nou que realment portem en els nostres cors.

Per això, volem subratllar amb molt d’èmfasi que canviar la injusta situació d’excepció eterna en la qual vivim les dones, no és només treball de les pròpies dones. La transformació social radical, basada en el suport mutu que anhelem, no pot passar per alt que lluitar pels nostres drets és treball de totes, totis i tots. Tenim experiència: a la CNT portem més de cent anys practicant la solidaritat i el mutualisme. Per això aquest 25 de novembre, a casa, en el treball i als carrers, CNT contra les violències masclistes.

#25N no estàs sola. #25N, compta amb CNT.




Autor font: Granollers.cnt.es