Octubre 25, 2021
Per Indymedia Barcelona
218 vistes


DAVANT DEL SEU FUNCIONAMENT A BASE DE MORT, AFIRMEM LA VIDA!

El passat 18 d’octubre farà dos anys que els mossos d’esquadra, en el context de la vaga general del 2019, van disparar a curta distància un projectil de foam al cap d’una companya nostra. Han passat dos anys i per diferents raons no vam fer públic el que va succeir. Pensem, no obstant això, que ara és el moment de parlar sobre aquest fet que la va deixar greument ferida. El tret va causar un traumatisme cranioencefàlic molt greu i una hemorràgia interna, a banda que ha acabat perdent l’oïda d’una orella i pateix d’un diagnòstic d’epilèpsia crònic.

Per aquesta raó, hem decidit llençar un comunicat i un vídeo explicant el cas.

El capitalisme es manté amb violència i morts.
Nosaltres continuem lluitant per la vida!
Per la vida de totes/is! ✊✊✊

#AfirmemLaVida
#QuasiPeròNo
#brutalitatpolicial

Link vídeo https://www.youtube.com/watch?v=3n-nltEH4nY

————–

[CATALÀ]

DAVANT DEL SEU FUNCIONAMENT A BASE DE MORT, AFIRMEM LA VIDA!!!

Estem aquí, als Jardinets de Gràcia, lloc ja marcat per la violència des dels seus inicis. Per la violència colonial de la burgesia catalana, que a base d’enriquir-se durant tot el segle XIX amb el tràfic d’esclaus, principalment a Cuba i a Puerto Rico, i constituir-se com un dels principals nuclis de la pressió en defensa de l’esclavitud dins de l’Imperi espanyol, va construir aquestes ostentoses cases.

Estem aquí, just aquí, perquè tal dia com avui de fa exactament dos anys, just quan començaven les revoltes de l’esclat social a Xile, aquí hi havia una vaga general. Una vaga general que arribava després de tota una setmana de lluita al carrer on algunes sortíem en massa a combatre el que crèiem injust, o a fer alguna cosa amb el malestar que tenim a sobre fruit de la violenta normalitat que genera aquest ordre capitalista, colonial, patriarcal i racista.

Estem aquí perquè, en el context d’aquells dies de mobilitzacions, els Mossos d’Esquadra coordinats també amb la Policia Nacional, van optar per l’estratègia de disparar pilotes de foam o de goma indiscriminadament contra tota persona que estigués al carrer. Estem just aquí perquè és on, a una de nosaltres, els Mossos d’Esquadra van disparar, a curta distància, un projectil de foam al cap. Els projectils de foam no van a parar a un lloc per atzar. Els disparen amb una mirilla d’alta precisió exactament al lloc on trien.

El tret va causar un traumatisme craneoencefàlic molt greu i una hemorràgia interna. Nosaltres vam anar a urgències, a la UCI, al quiròfan. I… casi, però no. Jugaven a matar i, en aquest cas, van perdre. La companya ha perdut l’audició d’una orella, té el crani obert, i un diagnòstic d’epilèpsia crònic, però no ha perdut la vida.

El que va passar aquí aquell dia no és casualitat. No és un error. No és un mosso que es va extralimitar de les seves funcions. Disparar projectils de foam és una estratègia policial pensada des dels despatxos: l’objectiu era generar situacions de pànic per a estendre la por i desmobilitzar tota la gent que estava sortint i trobant-se als carrers.

Però la història no acaba aquí. A l’arribar a l’hospital els metges, d’ofici, van donar parte als jutjats del què havia passat. El jutge Santiago Garcia Garcia, del jutjat d’instrucció nº 29 de Barcelona, va arxivar el cas.

Mentre la companya era a la UCI en estat molt greu, el president Quim Torra va fer un tuit dient que estava molt preocupat per la situació d’una noia hospitalitzada i que enviava suport a la família. Es pot ser més cínic?? Els Mossos d’Esquadra, sota les seves ordres, continuaven disparant projectils de foam als carrers contra els manifestants. Des del 2014 la Generalitat ha invertit uns dos milions d’euros en adquirir projectils de foam i llançadores. Només entre el maig del 2019 i el març del 2021 la Brimo va efectuar més de 1250 trets amb foam.

La Consellera de Salut, Alba Vergés, va anar a l’hospital i va oferir visitar la pacient i parlar amb els familiars, que s’hi negaren. Tant el Govern com tots els responsables dels Mossos d’Esquadra sabien de la magnitud dels fets i en cap moment van assumir públicament la seva responsabilitat. Ni, evidentment, van cessar cap agent per haver-se saltat el seu propi protocol d’ús de bales de foam (disparant al cap i a pocs metres de distància). Tothom a la Conselleria d’Interior pot saber el nom de l’escopeter que es va “extralimitar”. Evidentment aquest nom mai s’ha fet públic. Els Mossos disparen per protegir els interessos de la Generalitat, i tant la Generalitat com els jutges garanteixen la impunitat legal del seu cos policial. Perquè és gràcies a un cos policial armat que es conté qualsevol possibilitat de canvi social.

Continuem la història. La companya comença a recuperar-se, surt de perill. Els dies passen i ni la Generalitat, ni cap jutge fan cap moviment en relació amb els fets. La Conselleria d’Interior i la Generalitat fan una auditoria per investigar 33 actuacions dels Mossos durant les protestes contra la sentència del procés, on conclouen que per evitar situacions com les que es van viure, cal augmentar el nombre d’antidisturbis, comprar més armes de baixa lesivitat, com els projectils de foam, i utilitzar més gas lacrimogen. Això és un insult a la cara de totes les persones ferides aquells dies. L’Estat, lluny d’abaixar la guàrdia, es reforça per continuar exercint la violència que li cal per mantenir-se. Però el més insultant, respecte al cas que avui ens porta aquí, és que quan la Conselleria d’Interior fa el recompte de les persones ferides aquella setmana, aquest tret al cap no surt registrat enlloc! ¿Com pot ser que primer sigui un fet que mobilitzi el president de la Generalitat i la consellera i que, uns mesos més tard, no surti ni registrat en la investigació interna dels Mossos? Així de sobradament construeixen el relat del que passa i del que no passa al seu país. L’oblit és una arma del poder. És per això que avui estem aquí.

Passat un any del projectil de foam al cap, nosaltres decidim no denunciar els fets penalment perquè no tenim cap ganes de trepitjar uns jutjats on sabem, per l’experiència viscuda per tantes i tantes persones, que una condemna contra un policia és gairebé impossible. Mai saben qui ha sigut per falta de proves. En el millor dels casos es reconeixen els fets, però mai se sap quin policia els ha originat. Els policies disparen perquè els empara una impunitat legal que es fabrica als jutjats. No és en un jutjat on a nosaltres se’ns curen les ferides. Amb això no volem deslegitimar la gent que decideix denunciar-ho, simplement nosaltres no teníem ganes de deixar-nos la pell en un jutjat.

Tot i això, la companya a qui van disparar decideix posar una demanda administrativa perquè, com a mínim, quedi constància oficial que els fets van succeir. Ara fa un any de la demanda i el Departament d’Afers Interns dels Mossos d’Esquadra ni tant sols ha començat a fer testificar els sis testimonis dels fets, quan el termini legal per resoldre les investigacions és de sis mesos. Tot plegat ens empeny a visibilitzar el cas i deixar-ne constància, a la nostra manera. És per això que avui estem aquí.

Després de l’actuació dels Mossos aquell octubre del 2019 la seva imatge pública va quedar danyada. Molta gent que no viu quotidianament l’amenaça dels Mossos, va veure i va ser conscient de la violència amb què actua el cos policial de la Generalitat de Catalunya. Quotidianament els Mossos d’Esquadra exerceixen violència i maten a gent. Una bona part de la població a Catalunya viu dia a dia l’amenaça d’acabar en una comissaria, que l’apallissin al carrer, o amb la por que la matin. Les morts a mans dels Mossos d’Esquadra o d’altres forces d’ordre no són fets aïllats. Recordem, perquè com ja hem dit abans: l’oblit és la seva arma.

El 31 de juliol del 2013, Yassir El Younoussi va morir a la comissaria dels Mossos del Vendrell, després de que cinc agents l’immobilitzessin i el deixessin bocaterrosa lligat a la cel·la. Desapareixen part de les imatges de les càmeres de seguretat de la comisaria. L’ Audiència Provincial de Tarragona arxiva el cas.

El 6 d’octubre del 2013, els Mossos assassinen a Juan Andrés Benítez al Raval (Barcelona). Cap Mosso d’Esquadra és condemat pels fets.

El 3 de desembre del 2013, Alik Manukyan apareix mort al CIE de Barcelona després d’haver tingut enfrontaments amb alguns dels policies que el custodiaven. La versió oficial: suïcidi. Els 2 presos testimonis dels fets són deportats immediatament al seu país d’origen abans de poder declarar davant un jutge.

El 6 de febrer del 2014, la Guàrdia Civil dispara bales de goma a Tarajal contra persones que miren d’entrar a Europa nedant. Moren 15 persones. Al Juliol del 2020 l’Audiència Provincial de Cadis arxiva el cas contra els agents que van disparar.

El 22 de juliol del 2016, mor un detingut als calabossos de la comissaria dels Mossos de Vic. Una altra mort sota custodia policial sense esclarir.

L’agost del 2017, després de l’atemptat a les Rambles, els Mossos assassinen, almenys, tres menors i tres joves, sota l’acusació de terrorisme islàmic, amb la qual es justifica la pena de mort, fins i tot a menors. L’Ajuntament de Barcelona otorga la Medalla d’Honor al Mèrit Cívic als Mossos d’Esquadra per la seva actuació.

El 5 d’agost del 2018 mor Gina Gómez en una cel·la d’aïllament a la presó de Brians. Causa oficial: suïcidi. Però la jutgessa del jutjat d’Instrucció 2 de Mataró, Susana Solans Ballarini, nega 2 cops la possibilitat de fer una segona autòpsia per part d’un forense extern a la presò per tal d’esclarir les circumnstàncies de la mort.

El 20 de gener del 2019, mor un jove de 18 anys a la comissaria dels Mossos de Ciutat Vella. Una altra mort sota custodia policial sense esclarir.

El 21 de novembre del 2020, la Guàrdia Urbana de Barcelona dispara foc real dos cops contra un home i el fereix. Els testimonis afirmen que l’home no suposava cap perill per a ningú.

El 26 de novembre del 2020, els Mossos disparen amb una pistola elèctrica una dona un CAP a Sabadell. Li disparen sis cops en un minut i mig.

El 3 d’agost del 2021 un agent fora de servei de la Guàrdia Urbana de Barcelona fa caure un home de la bicicleta per un presumpte furt. Després de passar uns dies hospitalitzat, l’home mor el 8 d’agost.

De fet, aquestes són només algunes de les persones de les que tenim constància. Les que, per algun motiu salten als mitjans: o perquè hi ha hagut molts testimonis, o perquè s’han tingut els recursos per a fer-ho públic. Moltes altres situacions mai surten a la llum.

I és clar, fa por imaginar-nos un món sense policia. Però més por fa la policia. Per a agafar forces i idees de com viure sense policia cal girar el cap i mirar cap a altres llocs on les persones porten segles de resistència, i la vida comunitària els ha permès plantejar altres formes de resoldre els conflictes socials. Parlem dels relats que ens arriben de pobles originaris a Abya Yala com el poble nasa a Colòmbia, o les comunitats zapatistes a Mèxic. Però també ens dona força que les comunitats afroamericanes als Estats Units estiguin pensant i posant en pràctica el treure competències a la policia amb l’idea d’abolir-la. Ho veuen possible, ho veuen real, i caminen cap a aquesta idea. Milers de kilòmetres separen aquestes experiències de Barcelona, però ens han arribat, les sentim properes i ens ajuden a pensar al marge de l’estat i el capitalisme.

Sí, és impossible imaginar-nos un món sense policia sense que vagi lligat a imaginar-nos una societat basada en el suport mutu i en afirmar una vida digna per a TOTES les persones. Fa por i sembla impossible, però no ho és. Hi ha coses que semblen impossibles, i no ho són. Tal com aquells dies d’octubre del 2019 vivíem una força col·lectiva al carrer que uns dies abans semblava impossible que viuríem. Una experiència col·lectiva de dies de lluita que ens permeten afirmar que l’ordre social capitalista no és tan sòlid com sembla. Dies en què el cos policial i els seus responsables polítics estaven desubicats i desbordats mirant de mantenir la pau i l’apatia social que normalment sosté aquest dia a dia aparentment tranquil, apuntalat amb violència i mort.

La violència de les forces de l’ordre, que fan fora la gent de casa, que defensen la Borsa cada cop que hi ha una manifestació, que blinden les fronteres d’Europa, que amenacen, que empresonen, que torturen, que violen, que disparen, que assassinen. La violència de les institucions, que roben els nens a les seves mares perquè són pobres i/o migrants, que neguen l’assistència sanitària a les persones que no estan empadronades, que fan del control social una norma, que obliguen a treballar sense drets a certes persones i després les acusen de “robar” la feina. La violència patriarcal, que ens imposa com hem de viure, com ens hem de vestir, com ens hem de comportar, qui ens ha d’agradar, que normalitza que les ties puguem ser atacades i que la lectura sigui que és per culpa nostra. La violència del capital que saqueja i espolia, que empobreix, que contamina rius i mars, que cala foc a boscos i selves, que només té ulls pels beneficis econòmics, que enalteix el mite que tothom, si s’hi esforça, pot arribar a ser multimilionari.

Aquells dies d’octubre, també sortíem per combatre tota aquesta violència. Són dies que ens permeten imaginar que no tot està tant “atado y bien atado” i que hi ha escletxes per on afirmar una altra manera d’organitzar-nos i viure. Dies on a l’horitzó llunyà veiem que es pot afirmar la vida, d’una altra manera. Fins al moment del tret al cap, va ser un dia preciós, igual que són precioses moltes de les experiències de lluita i resistència que es donen en aquesta ciutat i en altres territoris. Aquest record, aquesta memòria no ens la prendran ni amb bales de foam.

El capitalisme es manté amb violència i morts.
NOSALTRES CONTINUEM LLUITANT ALS CARRERS I A LES CASES PER LA VIDA.
LA VIDA DE TOTES.

*Aquest text l’hem fet entre vàries. Literalment, l’hem fet entre vàries. Soles no hauríem arribat a les reflexions que ens permeten ubicar el que va passar. Ens calen les que hi eren abans que nosaltres. Les que han estat a prop. I les que estan a l’altra punta del món. Sola no hagués sobreviscut al projectil. Les persones ens necessitem les unes a les altres per a sobreviure, i per a viure. Aquest és el canvi social per el que algunes sortíem aquell dia al carrer i per el que continuem sortint: poder viure totes. I si ha de cremar tot per a aconseguir-ho, doncs que cremi.

—-

[CASTELLANO]

FRENTE A SU FUNCIONAMIENTO A BASE DE MUERTE, AFIRMAMOS LA VIDA!!!

Estamos aquí, en los Jardinets de Gracia, lugar ya marcado por la violencia desde sus inicios. Por la violencia colonial de la burguesía catalana, que a base de enriquecerse durante todo el siglo XIX con el tráfico de esclavos, principalmente en Cuba y en Puerto Rico, y constituirse como uno de los principales núcleos de la presión en defensa de la esclavitud dentro del Imperio español, construyó estas ostentosas casas.

Estamos aquí, justo aquí, porque tal día como hoy de hace exactamente dos años, justo cuando empezaban las revueltas del estallido social en Chile, aquí había una huelga general. Una huelga general que llegaba después de toda una semana de lucha en la calle donde algunas salíamos en masa a combatir el que creíamos injusto, o a hacer algo con el malestar que tenemos encima fruto de la violenta normalidad que genera este orden capitalista, colonial, patriarcal y racista.

Estamos aquí porque, en el contexto de aquellos días de movilizaciones, los Mossos d’Esquadra coordinados también con la Policía Nacional, optaron por la estrategia de disparar pelotas de foam o de goma indiscriminadamente contra toda persona que estuviera en la calle. Estamos justo aquí porque es dónde, a una de nosotras, los Mossos d’Esquadra dispararon, a corta distancia, un proyectil de foam en la cabeza. Los proyectiles de foam no van a parar a un lugar por azar. Los disparan con una mirilla de alta precisión exactamente al lugar donde eligen.

El disparo causó un traumatismo craneoencefálico muy grave y una hemorragia interna. Nosotras fuimos a urgencias, a la UCI, al quirófano. I… casi, pero no. Jugaban a matar y, en este caso, perdieron. La compañera ha perdido la audición de una oreja, tiene el cráneo abierto, y un diagnóstico de epilepsia crónico, pero no ha perdido la vida.

Lo que pasó aquí aquel día no es casualidad. No es un error. No es un Mosso que se extralimitó de sus funciones. Disparar proyectiles de foam es una estrategia policial pensada desde los despachos: el objetivo era generar situaciones de pánico para extender el miedo y desmovilizar toda la gente que estaba saliendo y encontrándose en las calles.

Pero la historia no acaba aquí. Al llegar al hospital los médicos, de oficio, dieron parte a los juzgados del qué había pasado. El juez Santiago Garcia Garcia, del juzgado de instrucción n.º 29 de Barcelona, archivó el caso.

Mientras la compañera estaba en la UCI en estado muy grave, el presidente Quim Torra hizo un tuit diciendo que estaba muy preocupado por la situación de una chica hospitalizada y que enviaba apoyo a la familia. ¿Se puede ser más cínico? Los Mossos d’Esquadra, bajo sus órdenes, continuaban disparando proyectiles de foam en las calles contra los manifestantes. Desde el 2014 la Generalitat ha invertido unos dos millones de euros en adquirir proyectiles de foam y lanzadoras. Solo entre mayo del 2019 y el marzo del 2021 la Brimo efectuó más de 1250 disparos con foam.

La Consellera de Salut, Alba Vergés, fue al hospital y ofreció visitar la paciente y hablar con los familiares, que se negaron. Tanto el Govern como todos los responsables de los Mossos d’Esquadra sabían de la magnitud de los hechos y en ningún momento asumieron públicamente su responsabilidad. Ni, evidentemente, cesaron ningún agente por haberse saltado su propio protocolo de uso de balas de foam (disparando a la cabeza y a pocos metros de distancia). Todo el mundo en la Consellería de Interior puede saber el nombre del escopeter que se “extralimitó”. Evidentemente este nombre nunca se ha hecho público. Los Mossos disparan para proteger los intereses de la Generalitat, y tanto la Generalitat como los jueces garantizan la impunidad legal de su cuerpo policial. Porque es gracias a un cuerpo policial armado que se contiene cualquier posibilidad de cambio social.

Continuamos la historia. La compañera empieza a recuperarse, sale de peligro. Los días pasan y ni la Generalitat, ni ningún juez hacen ningún movimiento en relación con los hechos. La Conselleria de Interior y la Generalitat hacen una auditoría para investigar 33 actuaciones de los Mossos durante las protestas contra la sentencia del proceso, donde concluyen que para evitar situaciones como las que se vivieron, hay que aumentar el número de antidisturbios, comprar más armas de baja lesividad, como los proyectiles de foam, y utilizar más gas lacrimógeno. Esto es un insulto a la cara de todas las personas heridas aquellos días. El Estado, lejos de bajar la guardia, se refuerza para continuar ejerciendo la violencia que le hace falta para mantenerse. Pero lo más insultante, respecto al caso que hoy nos lleva aquí, es que cuando la Conselleria de Interior hace el recuento de las personas heridas aquella semana, ¡este disparo en la cabeza no sale registrado en ninguna parte! ¿Cómo puede ser que primero sea un hecho que movilice al president de la Generalitat y la consellera y que, unos meses más tarde, no salga ni registrado en la investigación interna de los Mossos? Así de sobradamente construyen el relato de lo que pasa y de lo que no pasa en su país. El olvido es una arma del poder. Es por eso que hoy estamos aquí.

Pasado un año del proyectil de foam en la cabeza, nosotras decidimos no denunciar los hechos penalmente porque no tenemos ninguna ganas de pisar unos juzgados donde sabemos, por la experiencia vivida por tantas y tantas personas, que una condena contra un policía es casi imposible. Nunca saben quién ha sido por falta de pruebas. En el mejor de los casos se reconocen los hechos, pero nunca se sabe qué policía los ha originado. Los policías disparan porque los ampara una impunidad legal que se fabrica a los juzgados. No es en un juzgado dónde a nosotras se nos curan las heridas. Con esto no queremos deslegitimar la gente que decide denunciarlo, simplemente nosotras no teníamos ganas de dejarnos la piel en un juzgado.

Aun así, la compañera a quién dispararon decide poner una demanda administrativa porque, como mínimo, quede constancia oficial que los hechos sucedieron. Ahora hace un año de la demanda y el Departamento de Asuntos Internos de los Mossos d’Esquadra ni tanto solo ha empezado a hacer declarar a los seis testigos de los hechos, cuando el plazo legal para resolver las investigaciones es de seis meses. Todo ello nos empuja a visibilizar el caso y dejar constancia, a nuestra manera. Es por eso que hoy estamos aquí.

Después de la actuación de los Mossos aquel octubre del 2019 su imagen pública quedó dañada. Mucha gente que no vive cotidianamente la amenaza de los Mossos, vio y fue consciente de la violencia con que actúa el cuerpo policial de la Generalitat de Catalunya. Cotidianamente los Mossos d’Esquadra ejercen violencia y matan a gente. Una buena parte de la población en Catalunya vive día a día la amenaza de acabar en una comisaría, de que la apaleen en la calle, o con el miedo que la maten. Las muertes a manos de los Mossos d’Esquadra u otras fuerzas de orden no son hechos aislados. Recordamos, porque como ya hemos dicho antes: el olvido es su arma.

El 31 de julio del 2013, Yassir El Younoussi murió a la comisaría de los Mossos del Vendrell, después de que cinco agentes lo inmovilizaran y lo dejaran boca abajo ligado a la celda. Desaparecen partes de las imagenes de las camaras de seguridad de la comisaria. La Audiencia Provincial de Tarragona archiva el caso.

El 6 de octubre del 2013, los Mossos asesinan a Juan Andrés Benítez en el Raval (Barcelona). Cap Mosso d’Esquadra és condemat pels fets.

El 3 de diciembre del 2013, Alik Manukyan aparece muerto al CIE de Barcelona después de haber tenido enfrentamientos con algunos de los policias que lo custodiaban. La versión oficial: suicidio. Los 2 presos testigos de los hechos son deportados immediatamente a su país de origen antes de poder declarar delante de un juez.

El 6 de febrero del 2014, la Guardia Civil dispara balas de goma a Tarajal contra personas que tratan de entrar a Europa nadando. Mueren 15 personas. En julio del 2020 la Audiencia Provincial de Cádiz archiva el caso contra los agentes que dispararon.

El 22 de julio del 2016, muere un detenido a los calabozos de la comisaría de los Mossos de Vic.

El agosto del 2017, después del atentado en las Ramblas, los Mossos asesinan, por lo menos, a tres menores y tres jóvenes, bajo la acusación de terrorismo islámico, con la cual se justifica la pena de muerto, incluso a menores. El Ayuntamiento de Barcelona otorga la Medalla de Honor al Mérito Cívico a los Mossos d’Esquadra por su actuación.

El 5 de agosto del 2018 muere Gina Gómez en una celda de aislamiento en la prisión de Brians, muerte que el juez se niega a investigar. Causa oficial: suicidio. Pero la jueza, Susana Solans Ballarini, del Juzgado de Instruccion 2 de Mataró, niega 2 veces la posibilidad de hacer una segunda autopsia, por parte de un forense externo a la cárcel, para esclarecer las circunstancias de la muerte.

El 20 de enero del 2019, muere un joven de 18 años a la comisaría de los Mossos de Ciutat Vella. Otra muerte bajo custodia policial sin esclarecer.

El 21 de noviembre del 2020, la Guardia Urbana de Barcelona dispara fuego real dos veces contra un hombre y lo hiere. Los testigos afirman que el hombre no suponía ningún peligro para nadie.

El 26 de noviembre del 2020, los Mossos disparan con una pistola eléctrica una mujer en un CAP en Sabadell. Le disparan seis veces en un minuto y medio.

El 3 de agosto del 2021 un agente fuera de servicio de la Guardia Urbana de Barcelona hace caer a un hombre de la bicicleta por un presunto hurto. Después de pasar unos días hospitalizado, el hombre muere el 8 de agosto.

De hecho, estas son solo algunas de las personas de las que tenemos constancia. Las que, por algún motivo saltan a los medios: o porque ha habido molidos testigos, o porque se han tenido los recursos para hacerlo público… Otras muchas situaciones nunca salen a la luz.

Y está claro, da miedo imaginarnos un mundo sin policía. Pero más miedo da la policía. Para coger fuerzas e ideas de como vivir sin policía hay que girar la cabeza y mirar hacia otros lugares donde las personas llevan siglos de resistencia, y la vida comunitaria les ha permitido plantear otras formas de resolver los conflictos sociales. Hablamos de los relatos que nos llegan de pueblos originarios a Abya Yala como el pueblo nasa en Colombia, o las comunidades zapatistas en México. Pero también nos da fuerza que las comunidades afroamericanas en los Estados Unidos estén pensando y poniendo en práctica el sacar competencias a la policía con la idea de abolirla. Lo ven posible, lo ven real, y andan hacia esta idea. Miles de kilómetros separan estas experiencias de Barcelona, pero nos han llegado, las sentimos próximas y nos ayudan a pensar al margen del estado y el capitalismo.

Sí, es imposible imaginarnos un mundo sin policía sin que vaya ligado a imaginarnos una sociedad basada en el apoyo mutuo y al afirmar una vida digna para TODAS las personas. Da miedo y parece imposible, pero no lo es. Hay cosas que parecen imposibles, y no lo son. Tal como aquellos días de octubre del 2019 vivíamos una fuerza colectiva en la calle que unos días antes parecía imposible que viviríamos. Una experiencia colectiva de días de lucha que nos permiten afirmar que el orden social capitalista no es tan sólido como parece. Días en que el cuerpo policial y sus responsables políticos estaban desubicados y desbordados tratando de mantener la paz y la apatía social que normalmente sostiene este día a día aparentemente tranquilo, apuntalado con violencia y muerte.

La violencia de las fuerzas de la orden, que echan la gente de casa, que defienden la Bolsa cada vez que hay una manifestación, que blindan las fronteras de Europa, que amenazan, que encarcelan, que torturan, que violan, que disparan, que asesinan. La violencia de las instituciones, que roban los niños a sus madres porque son pobres y/o migrantes, que niegan la asistencia sanitaria a las personas que no están empadronadas, que hacen del control social una norma, que obligan a trabajar sin derechos en ciertas personas y después las acusan de “robar” el trabajo. La violencia patriarcal, que nos impone como tenemos que vivir, como nos tenemos que vestir, como nos tenemos que comportar, quién nos tiene que gustar, que normaliza que las tías podamos ser atacadas y que la lectura sea que es por culpa nuestra. La violencia del capital que saquea y expolia, que empobrece, que contamina ríos y mares, que prende fuego a bosques y selvas, que solo tiene ojos para los beneficios económicos, que enaltece el mito que todo el mundo, si se esfuerza, puede llegar a ser multimillonario.

Aquellos días de octubre, también salíamos para combatir toda esta violencia. Son días que nos permiten imaginar que no todo está tanto “atado y bien atado” y que hay rendijas por donde afirmar otra manera de organizarnos y vivir. Días dónde al horizonte lejano vemos que se puede afirmar la vida, de otro modo. Hasta el momento del disparo en la cabeza, fue un día precioso, igual que son preciosas muchas de las experiencias de lucha y resistencia que se dan en esta ciudad y en otros territorios. Este recuerdo, esta memoria no nos la quitarán ni con balas de foam.

El capitalismo se mantiene con violencia y muertes.
NOSOTRAS CONTINUAMOS LUCHANDO EN LAS CALLES Y EN LAS CASAS POR LA VIDA.
LA VIDA DE TODAS.

*Este texto lo hemos hecho entre varias. Literalmente, lo hemos hecho entre varias. Solas no habríamos llegado a las reflexiones que nos permiten ubicar lo que pasó. Nos hacen falta las que estaban antes que nosotras. Las que han estado cerca. Y las que están a la otra punta del mundo. Sola no hubiera sobrevivido al proyectil. Las personas nos necesitamos las unas a las otras para sobrevivir, y para vivir. Este es el cambio social por el que algunas salíamos aquel día en la calle y por el que continuamos saliendo: poder vivir todas. Y si tiene que arder todo para conseguirlo, pues que arda.




Autor font: Barcelona.indymedia.org