Desembre 31, 2022
Per Direta
213 vistes

“Hay cosas encerradas dentro de los muros
que si salieran de pronto y gritaran
llenarían el mundo”

Federico García Lorca

La crònica no escrita, poc difosa o massa silenciada dirà que 2022 clou a les presons catalanes amb 39 persones mortes, tretze de les quals per suïcidi. I amb 7.716 persones empresonades, 482 de les quals dones. En total, 48.394 al conjunt de l’Estat, 14.000 de les quals als Països Catalans. El darrer dia de l’any, 31 de desembre, sempre ha estat, en la cultura llibertària, la diada de solidaritat amb les persones preses, a cavall entre la reflexió crítica, la perspectiva abolicionista d’una institució total i l’exigència d’alternatives que traginen entre la descarceració com aposta, la justícia penal alternativa, la justícia transicional i l’humanisme penal. Darrer dia de l’any, doncs, per recordar-nos que les presons encara són allà, que en sabem ben poc i que, en les polítiques de final de canonada, fa temps que s’ha anat substituint el pretès estat social per un permanent estat penal que reclou rutinàriament la pobresa i la dissidència. A octubre de 2022, la mitjana catalana de la pena imposada era de 2.843 dies –gairebé vuit anys– i de 1.248 en el cas dels joves –tres anys i mig. El 60% de les penes superen els cinc anys. Els que hi són porten, de mitjana, més de mil dies.

No cal dir que la presó travessa la nostra memòria particular –només els 113 anys de la Model concentren i condensen en les seves parets tots els oblits, totes les lluites i mil sofriments– i forma part d’una història universal inacabada –la de la infàmia de la reclusió feudal. No és balder recordar, presos en el món del mercat lliure, que cada cop hi ha més garjoles, murs, fronteres, filferrades i checkpoints o que, en el model americà privatitzat, la presó cotitza a l’alça a la borsa. “La història de la presó s’inscriu doncs en la història més ampla de la hipocresia; té alguna cosa a veure amb la censura sobre les paraules obscenes i sobre els espectacles inconvenients”, va escriure Massimo Pavarini. A la presó, al capdavall, hi som totes i tots. Els que hi són, els que la legitimen i els que miren a una altra banda. En una societat que cavalca entre l’auge de les desigualtats i el capitalisme de les exclusions múltiples, el 48% dels presos i preses ho estan principalment per delictes contra l’ordre socioeconòmic o contra la salut pública.

A la presó, al capdavall, hi som totes i tots. Els que hi són, els que la legitimen i els que miren a una altra banda

Durant un període llarg de temps, encara inacabat, les presons i l’exili han estat a primera línia de la nostra actualitat –Pablo Hasél continua empresonat, Valtònyc ben lluny de casa i més de 550 persones encara estan pendents de judici amb risc de penes de presó, sigui pel codi penal nou o vell. Ocupaven la nostra vida quotidiana i vertebraven una solidaritat diària. Presos polítics, dispersió penitenciària, familiars, entrebancs, dificultats, macuto, cangrejo, paquet, vis-a-vis, cartes. La presó ocupava la nostra realitat fruit d’una repressió que encara continua i que havia pujat geomètricament el seu abast i intensitat. El risc que quan sortissin –quan sortíssim– ens n’oblidéssim sempre seria, ens dèiem aleshores, massa alt. Les primeres paraules de molts dels excarcerats el Sant Joan de 2021 foren per a les persones que deixaven dins.

En aquesta conjuntura –i en la permanent necessitat global d’un monitorització social, civil i popular de l’estat de les presons– ha nascut aquesta tardor la iniciativa Observa, amb un compromís ferm i decidit per construir col·lectivament una nova dinàmica, posar-hi llums i taquígrafs o encendre uns focus que alguns sempre volen apagats –llum a la foscor ja s’ha dit massa. Motius no en falten. Entre 2007 i 2020 van morir a les presons catalanes 650 presos i preses. 83 per sobredosi. 88 per suïcidi. Només amb aquesta darrera dada n’hi hauria prou per posar-se a capgirar-ho. Entre gener i setembre de 2022, l’estadística penitenciària refereix, segons les dades oficials, 2.803 incidents al sí de les presons catalanes. Fa pensar –molt més del que ho acostumem a fer. Qui vigila el vigilant, diuen les parets.

Observa no és res més que una crida col·lectiva a participar directament d’aquest compromís i a fer-lo possible i viable com sempre s’ha fet en aquest país: en comú, autorganitzats i autofinançats

Si algun dia s’escriu la història de la lluita pels drets humans en els fràgils 40 anys des de la fi de la dictadura franquista, caldrà escriure moltes coses, gairebé totes des de marges i tangents. De la primera llei de la democràcia –paradoxalment la 01/79, la Llei Orgànica Penitenciària, enmig de la lluita de la COPEL– als difícils anys vuitanta per la marrada funesta de les macropresons. Passant pel motí de Quatre Camins del 2004 –i la lacònica nota de Justícia on s’informava que s’arxivava la investigació sobre les agressions a 26 presos per “impossibilitat” d’identificar els autors en un recinte farcit de càmeres de vídeovigilància– a l’informe del 2020 del CPT del Consell d’Europa on s’informava d’una cambra fosca, un forat negre fora de tot control, a Brians 1. Paradoxes que ens fan oblidar: qui va acabar dimitint, per amenaces de mort dels funcionaris, va ser el director de la presó. O que, de recentíssima publicació, a Catalunya s’empren tretze cops més que a la resta de l’Estat les contencions mecàniques amb corretges. Entre gener de 2021 i setembre de 2022 es van utilitzar 1.963 vegades: 1.274 en presons catalanes.

En tot cas, en la singularitat catalana, sense dubte i per a sort col·lectiva, surarà l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona, nascut el 2002 sota el llegat de Roberto Bergalli i impulsat per Iñaki Rivera, diana de totes les fúries inquisitorials d’una part del corporativisme penitenciari. El 2016 van impulsar el Sirecovi, una innovadora eina que documenta els casos de violència institucional a les presons catalanes a través d’un sistema de registre, comunicació i alerta. Ho recull un equip multidisciplinari perquè resulta no hi ha cap estadística oficial que ho faci –si no ho fan ells, fem-ho nosaltres, diu l’aforisme. N’han documentat més de 700 en els darrers anys: d’aïllaments a contencions, de cops i vexacions a impactes en la salut mental fins a totes i cadascuna de les malalties de les ombres.

13 suïcidis. 39 morts. 7.716 persones preses. Intramurs i extramurs, comença l’any 2023. Per alguns, uns molts, arrenca tal i com acaba el 2022. Empresonats i guixant un any més a la paret imaginària

I, sempre més enllà per no quedar-nos mai enrere, el passat u de desembre es va presentar a l’antiga presó Model la iniciativa Observa, amb un amplíssim suport social i de familiars de persones preses i a l’alçada del repte comú anticarcerari per al segle XXI. Observa no és res més que una crida col·lectiva a participar directament d’aquest compromís i a fer-lo possible i viable com sempre s’ha fet en aquest país: en comú, autorganitzats i autofinançats. Observa convida a fer-se observador en temps de cegueres. Perquè no desentendre’ns ja és això –deixar de mirar a una altra banda. Els que podem fer-ho pels que no poden. Els que podem aportar pels que no poden. Obrir la boca pel mut, com recorda sovint Erri de Luca. En la vella crida del “entre totes, tot” i el “només juntes podem”. En temps, també, de crisi econòmica, fer-se d’Observa costa 0,13 cèntims d’euro al dia. 50 euros anuals. És el preu, però el valor és incalculable.

13 suïcidis. 39 morts. 7.716 persones preses. Intramurs i extramurs, comença l’any 2023. Per alguns, uns molts, arrenca tal i com acaba el 2022. Empresonats i guixant un any més a la paret imaginària. Un any més o un any menys, mai se sap quan tot recompte és arbitrari. Però en qualsevol cas, el millor serà provar de començar-lo com tantes i tants han intentat acabar-lo: fent de la solidaritat una realitat social concreta, una pràctica compartida tangible i una xarxa civil reforçada. Encara tenim unes hores del 2022 i tot el 2023 per fer-ho possible.




Autor font: Directa.cat