313 vistes


Entre els lemes anarquistes tradicionals hi ha un que diu que si votés servís d’alguna cosa, estaria prohibit. En efecte, l’1 d’Octubre de 2017 votar estava prohibit. Malgrat això, més de 2 milions de persones vam desobeir obertament les ordres del Govern de Rajoy i vam ficar una papereta a una urna. Aquesta senzilla acció suposava tot un desafiament cap els fonaments de l’estat espanyol. I en va actuar en conseqüència. 

Amb tot, si el poble pensava que exercia un acte legítim, i s’autoorganitzava per defensar el resultat del referèndum, els dirigents de la Generalitat de seguida van canviar d’opinió i van buscar un nou encaix de Catalunya dins l’estat. Degut a això, es va deixar anar una oportunitat de construcció d’un nou país que segons la nostra opinió implicava tota una ruptura democràtica. 

La reculada dels partits independentistes va suposar un cop als desitjos de les classes populars catalanes – de les que recolzaven l’autodeterminació – i es va estendre un estat de desànim i desencís. Els polítics parlaven d’omplir la base i de desobediència, però ja no se’ls creia ningú. Les opinions manifestades al judici el 2018-2019, davant el jutge Marchena, implicaven que Catalunya havia viscut una mena d’estat de dissonància cognitiva, pensant que algun dia podria esdevenir independent. Els polítics autoanomenats independentistes van deixar molt clar – malgrat alguna excepció – que mai s’havien pres seriosament el crear un nou país independent. 

Així doncs, quedava una sensació de traïció a l’ambient, d’estafa, alhora que tots els focus es desplaçaven cap al Gran Hermano de Lledoners o seguien les aventures europees d’en Puigdemont. Sense riure’ns del fort cost personal per a molta gent que patia la repressió de l’estat, enteníem que mai des del victimisme es construeix una postura sòlida. Ans al contrari, el regust amarg de la derrota s’esvaïa en moments puntuals: l’ocupació de l’aeroport, els etern talls de la Meridiana o de la Jonquera, els ponts d’Osona o el jovent incendiari d’Urquinaona, que indicaven la via a seguir. Si tot havia començat amb la desobediència, el camí estava clar. La correlació de forces aclaparadorament a favor de l’estat espanyol es podia canviar amb gestos valents i decidits. Al cap i a la fi, tota la vida hem lluitat sent una ínfima minoria. Per això, hi ha derrotes que són victòries a la llarga, com va demostrar Astúries el 1934. Des d’aquí el nostre respecte i suport a les 4.500 persones repressaliades a tot el Procés (amb la Generalitat com acusació particular de molts d’aquests casos). Que sapigueu que no esteu soles malgrat l’oblit institucional i mediàtic. 

Deia en Joan Peiró el 1937 que Espanya havia viscut tres períodes revolucionaris a la seva història recent: el primer el 1808, el segon el 1873 i el tercer el 1936. A tots tres moments Espanya es va desintegrar políticament en una miríada de juntes, cantons o comitès (la nomenclatura canviava segons l’època). A tots tres moments la implosió espanyola implicava la construcció de un nou país de base revolucionària. Malauradament el 2017 Catalunya estava sola. Cap altre territori de l’estat estava en condicions de sumar-se a la impugnació de la Monarquia corrupta, la corrupció sistemàtica o les crisis permanents. La gran majoria de la gent favorable amb la ruptura amb Espanya no tenia clar el país que volia construir sinó que volia “marxar-ne” – així en abstracte. Impugnava tot el que representava l’estat espanyol. Aprofitem per reconèixer la valentia dels moviments independentistes i llibertaris d’altres territoris que van convocar manifestacions de suport a Catalunya a pobles i ciutats clarament hostils amb l’autodeterminació de Catalunya. Era aquest escalf, a una escala molt més gran, tot just el que es necessitava. Eren la llum dins la foscor.

El problema de fons és que l’estat espanyol és irreformable des de les institucions espanyoles, com ha demostrat el pas de Podemos pel Govern. El nucli de l’estat es fonamenta en el franquisme sociològic que encara comparteix bona part de la població. El 2017, des d’Embat, enteníem la República catalana com una mena de revolució política que obrís un escenari de construcció popular, per algun dia intentar la revolució social. Pot ser anàvem massa lluny en els nostres desitjos, però teníem ben clar que seguint igual no assoliríem res. Havíem de trencar l’espai de confort i endinsar-nos en terrenys desconeguts. Al davant teníem un massiu independentisme màgic convençut de que els poders estatals ens deixarien anar sense lluita, que Catalunya esdevindria un estat acceptat a la UE i que seríem la Dinamarca del Mediterrani.

La conjuntura del 2017 es va formar en una dècada de menyspreus cap a les institucions catalanes i de crisi econòmica global amanida amb greus escàndols de corrupció que implicaven les més altes esferes del poder estatal. Qualsevol llei aprovada al Parlament de Catalunya que beneficiava les classes populars era immediatament tombada pel Tribunal Constitucional. Les classes populars ja no veien beneficis en seguir vinculades a l’estat. 

Però després del 2017 hem vist una justícia vinculada als interessos de l’extrema dreta, uns mitjans de comunicació plantejats per implementar un pensament únic reaccionari, un Govern “d’esquerres” de Pedro Sánchez que no s’atreveix a tocar ni la reforma laboral de Rajoy – no fos cas que l’estat profund es despertés, unes empreses de l’IBEX 35 amb consells d’administració sortits de les famílies beneficiades pel triomf del bàndol “Nacional”, el creixement de l’anticatalanisme a tot arreu… en definitiva un estat segrestat pel post-franquisme, on ja sabem que tot està “atado y bien atado”. No s’han resolt les causes que van provocar l’independentisme i curiosament el moviment independentista camina sense rumb. 

La història no és lineal. Si tenim un estat reaccionari com el que tenim i uns polítics catalanistes mediocres com els que patim hem de saber construir un moviment popular prou fort per superar-los. Ara viurem crisis d’arrel econòmica i ecològica que tornaran a sacsejar els fonaments de l’estat. Desnonaments, pujades de la factura de la llum, futurs problemes d’abastiment de gas, acomiadaments massius, temporalitat estructural a les administracions públiques, pensions en perill, sanitat destrossada… són alguns dels problemes més importants que tenim en aquests moments. Sense dubte es tornarà a generar una sensació majoritària de fallida a tots els nivells de l’estat espanyol i no ocorrerà degut a l’esforç de l’independentisme. Caldrà tornar a fer paleses les contradiccions d’un estat capaç de respondre amb cops de porra unes urnes que no controla. 

Tenim el deure de construir un poble fort i digne per resistir tots els cops adversos i retornar-los el gran embat popular en temps de col·lapse. 

El poder popular és el camí cap el socialisme llibertari. L’organització és la garantia de la nostra força.

Cridem a la manifestació del 3 d’Octubre. 
12h Jardinets de Gràcia
Convoca Plataforma 3 d’Octubre




Autor font: Embat.info